La majoria de nosaltres estem immersos aquesta setmana en una mena d’oasi de calma post-vacances en que els quadres directius de les empreses aprofitem per revisar indicadors, fer correccions de les estratègies plantejades a principis d’any i agafem embranzida per poder fer front al segon semestre d’aquest 2016.

I no tinc cap intenció de desestabilitzar-lo fent una anàlisi del context polític i econòmic actual perquè els mitjans de comunicació i les xarxes socials ja prou que fan aquesta funció.

N’estem al corrent i haig de dir que la majoria de persones que dirigeixen empreses amb qui m’he anat saludant aquests últims dies d’agost coincideixen amb estar ben tips de la manca de lideratge i habilitats negociadores dels nostres polítics. Si a les nostres empreses negociéssim així amb socis, inversors, proveïdors o col·laboradors ja no hi hauria teixit empresarial.

Però el que és més preocupant és que no s’adonin que a aquestes alçades de l’any, la incapacitat de fer “co-working” o d’anar més enllà del simple diàleg pel diàleg, està provocant greus perjudicis que estan començant a passar factura a l’economia productiva. Sense massa esforç, a mi em venen al cap uns quants d’aquests perjudicis: d’entrada, l’aturada i l’alentiment de mesures de qualsevol índole com a conseqüència de no tenir pressupostos de l’Estat aprovats; això agreuja encara més l’endarreriment en la millora i desenvolupament d’infraestructures que han de facilitar la mobilitat de persones i mercaderies potenciant l’activitat als territoris; un altre perjudici és el fet que la inestabilitat política provoca que les empreses congelin o tinguin retingudes certes inversions per la inseguretat jurídica que comporten situacions com l’actual; el mateix passa amb el marc laboral que continua sense adaptar-se a la realitat de les necessitats de producció.

I encara em ve al cap un altre perjudici que té a veure amb la imatge del país a l’exterior. Si heu tingut l’oportunitat de moure-us per altres països estareu d’acord amb mi que el nivell i la qualitat democràtica de l’Estat dista molt de l’ideal de països més versats a un diàleg permanent entre polítics i representants de les empreses, dels treballadors, de l’àmbit formatiu o de l’àmbit social. Un diàleg que va més enllà del sol fet d’escoltar-se i és que sorprenentment vist des de la praxis espanyola, els països moderns i civilitzats tenen una societat empresarial tan potent i compromesa amb l’interès general i de les persones que, fins i tot els pressupostos de l’Estat s’han contrastat, debatut i acordat prèviament.

Si volem, nosaltres també ens podem governar amb aquest model i, com que penso que ho compartim, ho farem realitat. Fet i fet, la Cecot és un instrument al servei de les empreses i del país. Així que, ens impliquem?