Fa temps que l’evolució social i econòmica al món ha obligat moltes empreses a reinventar-se, a fer un salt “quàntic” per poder mantenir, i en alguns casos millorar, la seva posició competitiva o, fins i tot, simplement per sobreviure.

A vegades el salt ha estat realment radical, i ha arribat a canviar totalment el model de negoci. Tots tenim al cap sectors en què el tomb ha estat espectacular, com per exemple el de la contractació de viatges amb la incorporació d’internet en la seva gestió.

Per altra banda, el resultat de les recents eleccions municipals posen de manifest un fet inqüestionable: els electors, els ciutadans, han demostrat que estan cansats d’unes determinades formes de fer política i han decidit explorar altres opcions. Vull ser prudent en valorar els resultats. El fet que noves forces polítiques, que encara no han governat mai, arribin al poder, no és per si mateix ni bo ni dolent. La valoració caldrà fer-la quan hagin tingut temps per demostrar la seva capacitat i vàlua per governar (plantejar, dialogar i acordar) però, en tot cas, la realitat és que la ciutadania ha mostrat voluntat de canvi i això implica que els partits tradicionals estiguin obligats a reinventar-se o, alternativament, a tenir molts més problemes.

A partir d’aquestes dues realitats, sembla que no cal ser gaire visionari per deduir que també els interlocutors socials haurem d’evolucionar i en molts casos reinventar-nos per poder seguir sent útils als nostres representats i a la societat en el seu conjunt. Val a dir que si fem una mirada retrospectiva, tant el món patronal com el sindical han evolucionat poc en les seves estructures de representació. El model patronal espanyol té evidents similituds amb el d’alguns altres països, amb una concepció “matricial”, territorial i sectorial, molt uniforme, en què les estructures, el finançament, els funcionaments i comportaments han progressat relativament poc. A Catalunya el recorregut en aquest sentit ha estat més dinàmic, però tot i així no segueix el ritme d’evolució de necessitats i d’estils dels empresaris, especialment de les pimes i les empreses de nova creació. Des del meu punt de vista cal una profunda transformació cap a un model que encara no està concretat. S’haurà d’innovar perquè, en tot cas, haurà d’estar basat en principis d’autonomia financera, de model organitzatiu dinàmic i amb capacitat de renovació constant, més participatiu i més orientat a ajudar l’empresariat a resoldre les seves necessitats i a aprofitar al màxim les oportunitats en aquest món global. Un model en què fins i tot és possible que ens hàgim de qüestionar aquesta “estructura matricial”, per passar a un model en xarxa amb una gran multiplicitat d’eixos d’interconnexió amb l’entorn. Més eficient, més eficaç, més d’aquest segle.

Nosaltres ja estem treballant en aquest sentit. Les organitzacions haurem de fer aquest recorregut si volem mantenir-nos a l’altura dels reptes que la societat ens està plantejant. De manera proactiva i no reactiva.