La meva intenció és relativitzar les dades tot posant-les en perspectiva temporal, passada i futura especialment. Voldria assenyalar que, des del nostre punt de vista, posen de manifest aspectes que ens tornaran a comportar problemes. Anem per parts. El nombre d’aturats registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació s’ha situat a finals de març en 4.451.939 persones. Això vol dir que es va reduir en 60.214 el nombre de desocupats respecte al mes anterior, el descens més alt en aquest període des del 2002. La mitjana d’afiliats a la Seguretat Social es va situar en 16,8 milions, cosa que suposa un increment mensual de 160.579 persones (0,96%). Aquestes dades, conjuntament amb les conegudes també recentment sobre l’increment del nombre de reserves d’allotjaments turístics, que ha crescut entre el 20% i el 22% en relació amb l’any anterior, a través de la demanda nacional principalment, indiquen que la situació general va clarament a millor. De la lectura minuciosa de les dades, cal destacar i reflexionar el fet que l’atur va baixar principalment gràcies al sector de serveis, amb 49.024 aturats menys, és a dir, el 81,42% de la reducció.

Tot i que a curt termini la valoració ha de ser bona, és important assenyalar que, amb aquestes proporcions, en la mesura que baixi l’atur també ho farà la productivitat del país. La millora de competitivitat dels darrers anys a Espanya ha vingut de dos factors: la millora de la productivitat i la devaluació interna dels salaris. Una resultant positiva es troba en l’activitat sostinguda i creixent de les exportacions. Però no ens podem enganyar, macroeconòmicament la millora de la productivitat s’ha degut en bona part a la baixa taxa d’activitat, provocada per l’increment de l’atur, sobretot en la construcció, un sector molt intensiu en mà d’obra. La millora actual de l’ocupació s’està produint en un sector que combina molt sovint dos factors: baixa productivitat i salaris baixos. Això a mitjà termini provocarà dos problemes. Si abans de la crisi es considerava perillós que a Espanya hi hagués una dependència excessiva del sector de la construcció, ara podria ser encara més exagerat si combinéssim només turisme i construcció. Ens farà molt vulnerables als cicles econòmics.

Per altra banda, aquesta millora sectorialitzada de la situació farà baixar la productivitat i podria també provocar que els salaris tornessin a anar a l’alça sense compensar-se en guanyar, alhora, competitivitat. Aquesta llarga i una mica complexa explicació posa bàsicament de manifest que no hem canviat el model productiu del país i que hem tornat a perdre el temps, molts anys.

Aquest és el resultat d’una política econòmica curtterminista i té difícil solució perquè totes les mesures que ens portarien a solucions més definitives són de tipus estructural i de llarg termini, poc esperables dels nostres governants. La millora radical del sistema educatiu, l’aposta decidida per l’R+D+I, la nova economia digital i les condicions fiscals aplicables a aquesta i també a una nova política industrial, que fes molt més atractiu invertir al nostre país, serien les palanques que podrien provocar el canvi a un escenari més sòlid. Els fonaments són febles i no s’atenen degudament els més estratègics.