Diuen des de la secretaria d’estat d’Ocupació a Madrid que són partidaris de lligar els salaris a la productivitat o als beneficis. Val a dir que aquesta proposta es fa en un context en què existeixen senyals d’un cert nivell de recuperació de la nostra economia; i és molt rellevant perquè d’alguna forma posa a debat una de les pràctiques que més mal van fer en el passat. Tinc la convicció que hem de descartar el lligam entre els increments salarials i l’evolució de la inflació, desindexar, en els convenis. Respecte a això, m’agradaria fer tres més una reflexions.
La primera té a veure amb l’obsessió dels nostres governants per legislar-ho tot. La meva posició com a representant patronal m’ha permès conèixer que la realitat empresarial és, a la vegada, molt diversa i molt complexa; també em permet afirmar que serà molt difícil que es pugui desenvolupar una llei que reguli aquests temes i que sigui vàlida per a totes les empreses, independentment del seu sector, de la seva activitat, dimensió o situació competitiva. Deixem fer a cada empresa.
La segona enfoca aspectes pràctics de la proposta. Aquest és un tema llargament estudiat i desenvolupat en molts sectors empresarials, especialment els industrials. En els seus departaments de producció i comercials, el lligam entre una part de la retribució i la productivitat, les vendes o els resultats fa temps que és una realitat. L’experiència ens diu que ni a tots els sectors ni a tots els departaments és possible aplicar aquesta pràctica de manera simple i fàcil. S’ha de veure clar el lligam directe entre esforç propi i col·lectiu amb el resultat. S’ha de tenir capacitat d’incidència en els paràmetres a mesurar. Quan baixes al detall i intentes trobar indicadors fiables que relacionin productivitat i beneficis pot ser complicat, a vegades, trobar-los i mesurar-los equitativament. Però el camí s’ha d’anar recorrent. Aprendre del que es fa i millorar-ho.
La darrera reflexió té a veure amb el lideratge. Sempre he entès que la capacitat d’impulsar i imposar canvis empresarials o socials requereix credibilitat en els que ho pretenen. Penso que seria molt interessant, i “higiènic” socialment, començar per dissenyar un sistema d’incentius per als nostres dirigents polítics i gestors públics que tingués en compte les prioritats de la societat: el dèficit, l’endeutament, l’ocupació, l’eficiència, la productivitat o el temps necessari per posar en marxa una empresa. Però fem-ho bé, perquè llegeixo amb una barreja d’astorament i incredulitat els resultats d’un excel·lent estudi presentat la setmana passada pel doctor Josep Garcia Blandón, professor de la IQS School of Management. Després d’una exhaustiva recollida de dades sobre 110 empreses cotitzades, l’estudi conclou que “durant el període 2005-2010 la retribució mitjana de l’alta direcció d’aquestes empreses va augmentar al voltant del 30% i, en canvi, la majoria van perdre diners” i que “l’estudi evidencia la inexistència de relació significativa entre la retribució d’aquests alts directius i l’èxit de la seva gestió”.
Faria bé la Secretaria d’Estat d’Ocupació d’aplicar-s’ho a si mateixa i els accionistes de convèncer els òrgans de govern d’aquestes empreses perquè reformin els seus sistemes d’incentius i els adeqüin als resultats de la gestió. Els autèntics líders prediquen amb l’exemple.
I un afegitó; mirant el risc de deflació a Europa, des de la perspectiva microeconòmica o empresarial, la variabilitat de salaris vinculada a resultats és el millor camí per fer créixer les retribucions i la demanda, més enllà que la macroeconomia generi inflació “artificialment”.
